Pic du Taillón, 3144m

Bé, com que m'ha quedat clar més avall, que en aquest blog no hi ha límit de caràcters ;-), aquí us enxufo la meva parrafada...i algunes imatges +:

Com cada Nadal, boig com estic per la neu, em disposo a passar una setmaneta pel volts de l'espectacular circ de Gavarnie. Aquest any, malauradament, pinta tant malament com l'anterior i la neu és escassa, però en aquest racó del Pirineu un sempre s'emporta una sorpresa. Aprofito per fer mil i una excursions però la millor la fem els dos últims dies on assolim el pic del Taillón de 3144 metres:

Dijous 27, decidim anar a dormir al refugi de Serradets per l'endemà fer el Taillon.
Sortim a la 1 del migdia de l'estació d'esquí de Gavarnie i ens enfilem ràpid fins al coll de Tentes, fem el flanqueig fins a Bujarelo amb una mica de respecte ja que acostuma a ser lloc propici al allaus. Comencem a fer el flanqueig de l'infern per sota el Taillon...aguanto 15 minuts amb els esquís als peus...10 minuts més amb ganivetes..i fart de les plaques de gel, em poso els grampons, m'acabo rendint i carretejo els esquís a l'esquena. Ens equivoquem de cami, ens enfilem massa i ens trobem emmerdats fent un flanqueig molt dret (amb al piolet a l'esquena!) que fa posar la gallina de piel.

S'acaba el flanqueig i encarem ja la part de les cadenes (evidentment cobertes de neu) amb la traça ben marcada i amb neu bastant dura fins que arribem al coll de Sarradets. Em passen factura les excursions dels dies passats, la motxilla carregada i el esquís a l'esquena...buf....estic apunt de caure desplomat...fins que s'obre a la nostra vista el dedo i el Taillon...i les energies sorprenentment tornen i em permeten d'acabar el nostre camí fins al refugi 4.15h.

Per variar, s'ha d'entrar per la finestra (un xic complicat si no ets massa flexible) i en total som 4 parelles que passem la vesprada-nit allà, nosaltes que anem a fer el taillon i els altres que van tots a fer gel al segon mur de gavarnie. Tots porten fogonet menys nosaltes....i fot una rasca del quinze mil...ens cau una mica de tè a terra i en 5 minuts ja està congelat. Sopem aviat, a les 7 ja estem, i fins a quarts de nou que no anem a dormir ens estem abrigats amb mantes i movent els peus que ja comencen a patir. Un cop al sac, costa escalfar els peus i un s'adona de les facilitats que aquesta vida ens regala. Començo a pensar que què hi foto allà a dalt si podria estar estirant al un llit ben calentó, i un cop calents i apunt per dormir...sino ronca un ho fa l'altre (una li diu "roncon de mierda" al seu marit) i uns francesos cabrejats, comencen a picar les lliteres pq callin....quin cacau .... Tot i així dormim prou bé fins a les 8 que comença a entrar claror. Sortim del sac i ens preparem per pujar amunt...però ens trobem el camelback congelat i el botí rígid com una mala cosa que costa lo seu posar-lo a la bota.

Ens posem en marxa a les 9 i pugem amb els esquís als peus fins quasi a dalt de la bretxa on el nostre amic glaç apareix de nou i m'obliga a carregar els esquis que no em treuré fins al dedo ja que a la cara sud a les 10 del matí és tot gel encara. Arribem al dedo i treiem el nas per veure l'última pala i el resultat és desolador, està tot ventat i lo blanc que es veu, brilla del gel que hi ha. Fart de portar-los a l'esquena, deixo els esquís a costat del dedo i acabem de pujar fins dalt a peu. El vent a fet unes cornises que fan goig de veure i un cop a dalt l'espectacle és immens.

Faig els últims passos amb els ulls plens de llàgrimes (sort de les ulleres de sol ;-)), m'assento i només em cal mirar al meu voltant per adonarme que en aquells moments sóc l'home més feliç del món i és aquí on un s'oblida de tots el problemes de la vida i se n'adona que realment no són tant greus.
Hem arribat al cim a les 11:30h, fem un recital de fotos i tornem avall.

Esquio (o més aviat flanquejo fins a la bretxa) i de nou esquís a l'esquena per superar aquest tros (Santa Paciència!). Després de tanta agonia, arriba la part agraïda i puc disfrutar d'una baixada increïble des de la bretxa amb neu pols-dura fins a sota el coll de Serradets on de nou em carrego els esquís a la motxilla i encaro de nou el flanqueig de l'infern fins al coll de Bujaruelo on tornem al cotxe per les pistes ben plenes de rocs!

Després de barallar-me amb el maleït movie-maker, aquí us passo algunes imatges.

Denamur & Denamur Junior.

Dedicat a les dues persones que m'han permès realitzar aquesta excursió i moltes altres. Perquè m'heu ensenyat tota aquesta marevella del món de la muntanya (així com el 90% de les coses la vida). Gràcies.